viernes, 8 de junio de 2012

modernisme catala


Modernisme català

Característiques principals del modernisme català:

- El Modernisme representa a tot el món i en especial a Catalunya la llibertat per la creació de noves formes anteriorment no acceptades, traient l'art de l'encarcarament acadèmic.

- Manifesta un interès per mantenir i renovar les tècniques tradicionals de construcció i decoració, utilitzant materials antics com el totxo i nous (en aquella època) com el ferro i també noves tècniques ceràmiques.

- Predomina la corba sobre la recta.

- Hi ha riquesa i detallisme en la decoració.

- Els artistes utilitzen freqüentment motius vegetals.

- Tenen gust per la asimetria.

- L’esteticisme és refinat.

- Les formes són dinàmiques.

 

ANTONI GAUDÍ
A BARCELONA (BARCELONÈS): BELLESGUARD, CASA ANDREU CALVET, CASA BATLLÓ, CASA VICENS, COL.LEGI SANTA TERESA, ESCOLES SAGRADA FAMÍLIA, LA PEDRERA, PAVELLONS GÜELL , PALAU GÜELL, PARK GÜELL, SAGRADA FAMÍLIA , TANCA FINCA MIRALLES .

A La Pobla de Lillet (Berguedà): Xalets de Catllaràs, Jardins Artigas.

A Mataró (Maresme): Cooperativa Obrera.

A Montserrat (Bages): Via Crucis (1er misteri de Glòria).

A Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat): Colònia Güell .

A Garraf (Sitges): Cellers Garraf .



Lluís Domènech i Montaner
A Barcelona (Barcelonès): Casa Fuster, Casa Lamadrid, Casa Lleó i Morera,Casa ThomasMuseu de ZoologiaEditorial Montaner i SimónHospital de Sant PauPalau de la Música Catalana, Palau Ramon Montaner.

A Canet de Mar (Maresme): Ateneu Obrer Castell de Santa Florentina, Casa Roure (Ca la Bianga), Restaurant la Misericòrdia.

A Olot (Garrotxa): Casa Solà-Morales.

A Reus (Baix Camp): Casa Gasull, Casa Navàs, Casa Rull Institut Pere Mata .


Josep Puig i Cadafalch

A Barcelona (Barcelonès): Casa MacayaCasa Martí (Els 4 gats)Casa Muley-AfidCasa MuntadesCasa de les PunxesCasa Sastre Marquès,Casa Serra, Fàbrica Casaramona , Palau Baró de Quadras , Torre Pastor de Cruïlles .

A Argentona (Maresme): Casa Garí, Casa Puig i Cadafalch .

A Lloret (La Selva): Creu de terme, Ermita Verge de Gràcia, Panteó Costa (Cementiri) .

A Mataró (Maresme): Ajuntament , Casa Coll i RegàsCasa Parera , Casa Sisternas , El Rengle , La Beneficència.

arquitectura del s.XIX

https://docs.google.com/presentation/d/1xmd0n5ADPAXDkigo3lOMqShnTdcMBLQ8eSc1lnUp1G0/edit#slide=id.p

PINTURA DEL S.XX

https://docs.google.com/presentation/d/1WmV37szaS8a9hoZbOuYAcDB5XY8L9lvQDP4k7MigTUY/edit?pli=1#slide=id.g2524a781_0_2

viernes, 18 de mayo de 2012

historia del s. XX

1. Els Antecedents (1890-1914)

El període que va precedir la Gran Guerra, coneguda com "Belle Epoque", es va caracteritzar per una gran tensió entre les grans potències. La globalització econòmica i l'auge del colonialisme van incrementar les rivalitats. En aquest context, un seguit de crisis internacionals van ser conformant dues aliances enfrontades. L'assassinat de l'Arxiduc austríac Francesc Ferran a Sarajevo el juny de 1914 va ser l'incident que va donar a la primera guerra mundial.

La nova política exterior alemanya, la Weltpolitik, no explica per si sola el procés que va portar a la Gran Guerra. Per comprendre aquest camí cal que reparem en altres transformacions de fons que van alterar de manera decisiva el món que transitava del segle XIX al XX.

1.1. Les transformacions del canvi de segle i els conflictes entre les potències.

L'ascens dels Estats Units i Japó, va significar el pas d'un concert europeu a un concert mundial de potències.

El segon canvi va venir propiciat per les transformacions tecnològiques de la segona revolució industrial. El domini de les noves tecnologies i indústries va provocar una nova correlació de forces entre les potències. La cada vegada més poderosa Alemanya va començar a desafiar l'hegemonia britànica.

La tercera transformació la trobem en l'expansió colonial europea de finals del segle XIX. L'extensió dels imperis colonials va exacerbar la pugna per territoris i mercats entre les potències industrials europees. La competència no només es va donar per raons econòmiques. Sovint qüestions polítiques, geoestratègiques o de prestigi van estar darrere dels conflictes colonials.

1.2 La formació de les aliances (1893-1907)

Bismarck havia construït una complexa xarxa de tractats internacionals l'element clau era la Triple Aliança (1882) que lligava Alemanya amb Àustria-Hongria i Itàlia. El principal objectiu del canceller alemany era el manteniment d'un “status quo” que ell considerava beneficiós per a Alemanya.

Es va generar una nova actitud a Alemanya, ambiciosa i agressiva. I això va desencadenar un procés de competència i desconfiança del qual van néixer dos blocs de potències la Triple Entente i la Triple Aliança, al voltant de les quals es van formar els blocs enfrontats en la primera guerra mundial. Entre aquests dos grans blocs hi havia un ambient d’hostilitat.


1.3. El camí cap a la guerra (1905-1914)

Les crisis que van precedir al conflicte

Durant la dècada anterior a la guerra es van succeir quatre crisis internacionals que van marcar l'evolució cap al conflicte generalitzat.

·Dos van tenir com a escenari el Marroc en 1905-1906 i el 1911. Alemanya va desafiar l'hegemonia francesa en el territori, però va fracassar en el seu intent.

·Les altres dues crisis van tenir lloc en els Balcans. Després de la annexió austríaca de Bòsnia i Hercegovina (1908), la regió es va veure sacsejada per les guerres balcàniques (1912-1913).


L'ambient bèl · lic s'estenia per les diverses capitals europees.

La crisi definitiva: l'atemptat de Sarajevo (estiu de 1914)

El 28 de juny de 1914 el Arxiduc Francesc Ferran, nebot de l'Emperador Francesc Josep I i ​​hereu al tron ​​austro-hongarès, va ser assassinat a Sarajevo (Bòsnia). Un activista serbobosnià, Gavrilo Princip, membre de l'organització nacionalista sèrbia "La Mà Negra", va ser l'autor del magnicidi.
Aquest atemptat va desencadenar una fatal sèrie d'esdeveniments que va desembocar en la guerra. Heus aquí resumida la successió de fets que va portar a la guerra:

2. La guerra mundial (1914-1918)

Al llarg del conflicte, diversos estats es van anar unint als dos blocs en conflicte. Les noves adhesions van tenir un paper clau a l'hora de definir el vencedor de la guerra. Aquests van ser els principals països contendents i l'any en què van entrar en guerra.

3. El nuevo orden tras la guerra: los Tratados de Paz
El anhelo de que el conflicto que concluía en 1918 fuera “la guerra que pusiera fin a todas las guerras” se reveló pronto como un sueño bien intencionado. Los tratados de paz que se firmaron en la Conferencia de París fueron unos tratados completamente fallidos que pusieron las condiciones para un nuevo conflicto general.

3.1. La Conferencia de París (1919)


El 18 de enero de 1919, los representantes de los países vencedores se reunieron en la Conferencia de París. Dirigieron unas negociaciones a las que se prohibió asistir los países derrotados.


3.2. Las posturas divergentes de los vencedores


Los representantes de los vencedores llegaron a París con sus propias aspiraciones que a menudo eran diferentes de las de sus aliados.

Los representantes de los derrotados no fueron invitados a la conferencia de paz. Los acuerdos, duramente negociados entre los vencedores y concretados en los diversos tratados de paz, les fueron presentados como un hecho consumado al que simplemente debían plegarse. Los alemanes, representantes de la recién nacida república de Weimar, firmaron el tratado de paz en Versalles el 28 de junio de 1919 tras ser amenazados con una invasión total de su país.


3.3. Los tratados de paz


Los países vencedores fueron firmando diversos tratados de paz con cada una de las naciones derrotadas: Alemania, Austria, Hungría, Bulgaria y Turquía.


3.5. Conclusión: unos deficientes tratados de paz


Los Tratados firmados tras la Conferencia de París no contribuyeron en absoluto a estabilizar la situación europea y mundial. Los errores de esos tratados de 1919 están detrás del nuevo conflicto mundial que estalló veinte años después.

Alemania fue duramente tratada en el Tratado de Versalles. Sin embargo, el país no fue ocupado militarmente en su totalidad y su poderío económico no sufrió una merma sustancial. La gran contradicción del Tratado de Versalles fue que trató de imponer una paz muy dura a un estado que aún era muy poderoso. Las posturas revanchistas, alentadas por las dificultades de la posguerra, pronto se extendieron en Alemania. Era el caldo de cultivo adecuada para grupos como los nacionalsocialistas de Hitler.



4. Las relaciones internacionales en la posguerra (1919-1924)


La aplicación de los tratados de paz fue enormemente dificultosa. En un contexto de serias dificultades económicas, las tensiones surgieron por doquier. Especialmente grave fue el pago de las reparaciones de guerra por parte de Alemania.

En 1923, tropas francesas y belgas ocuparon la cuenca del Ruhr, el corazón minero e industrial de Alemania. Ya que Alemania no pagaba, se invadía el país y se cobraban las indemnizaciones mediante la explotación de las riquezas del Ruhr.



5. Las consecuencias económicas de la guerra y de la paz


Las consecuencias económicas de la Gran Guerra fueron trascendentales; las de la Paz también. En términos económicos, la Primera Guerra Mundial y su posguerra supusieron el fin de una época y el comienzo de otra.

La Primera Guerra Mundial significó una movilización sin precedentes de recursos humanos y materiales. La propia victoria de los Aliados fue en buena medida el resultado de su mayor capacidad para movilizar.

La planificación económica y otras formas de intervención estatal resultaron imprescindibles para asegurar que los recursos se orientaban hacia el esfuerzo bélico.



5.1. Pérdidas humanas y materiales


La Primera Guerra Mundial alcanzó unas dimensiones nunca antes vistas. Los combates se extendieron a frentes en varios continentes, duraron más de cuatro años y movilizaron a millones de efectivos.

Las pérdidas humanas alcanzaron cifras previamente inimaginables. El coste humano del conflicto debió rondar los diez millones de muertos y el doble de heridos. Estas cifras superan a las de todas las guerras habidas durante el siglo XIX.






5.2. La “herencia” financiera de la guerra y la paz


El esfuerzo bélico había implicado la aparición de una gran deuda interaliada. Los Aliados se debían entre sí unos 23.000 millones de dólares en concepto de deudas comerciales. El principal acreedor era Estados Unidos. Los intentos norteamericanos por recuperar esa deuda tropezaban con las dificultades de Francia, el mayor deudor, que a su vez necesitaba de las reparaciones impuestas a Alemania para hacer frente a sus obligaciones de pago internacionales. Así, deudas interaliadas y reparaciones de guerra alemanas estaban estrechamente relacionadas.

5.3. Una breve conclusión: guerra y crecimiento económico


Es difícil determinar el auténtico coste económico de la Primera Guerra Mundial, lo cierto es que con ella se inicia una larga fase de lento crecimiento. Entre 1914 y 1950, el PIB per capita en Europa creció menos que antes de la Gran Guerra o después de la Segunda Guerra Mundial. El retorno a la “normalidad” de la “belle époque” pre-bélica resultó mucho más complicado de lo que se pensaba. De hecho, en sentido estricto, nunca llegó a producirse.

lunes, 14 de mayo de 2012

COMPARACIO DEL ROMANTICISME AMB EL REALISME

El Romanticisme és un període artístic que s'oposa al corrent del Neoclassicisme. Va néixer a Alemanya a final del segle XVIII, principalment com a moviment literari, però que ràpidament va passar a influenciar totes les arts. Es caracteritza per la predominació d'imaginació i sentiments, abusa de la subjectivitat i utilitza un sentimentalisme bastant exagerat i un idealisme extrem. Els seus principals temes eren la naturalesa, l'home i la vida. Té tres etapes: Preromanticisme, Romanticisme i Posromanticisme. Els elements són els següents: - Llibertat - Pessimisme - Natura - Malenconia - Solitud - Mort - Exotisme - Amor - Divinitat L'expansió del Romanticisme va renovar i enriquir el limitat llenguatge i estil del neoclassicisme, així com també va donar lloc a un món exòtic i extravagant, buscant-hi noves combinacions mètriques i flexibilitzant les antigues. Els autors recórren a convencions artístiques medievals i en recuperen les temàtiques, en comptes de les pròpies de Grècia o Roma, com a font d'inspiració. Això accentua encara més el seu perfil nacionalista i regionalista en comptes d'una tendència universal com era la neoclàssica. En canvi el realisme s'oposa al corrent del Romanticisme, i es caracteritza per retratar la veritat i la conducta humana. S'enfoca en la realitat, encara la veritat contra la ficció etc. i no tenia en compte els sentiments. Té dues etapes: -En la primera domina una intenció moralitzadora i cristiana i en la segona és més influeciada per una revolució, imprimeix un caràcter tentencios. 1) Naturalisme: En aquesta domina una intenció moralitzadora i cristiana 2) Regionalisme o Costumisme: I aquesta és més influeciada per una revolució, imprimeix una caràcter temptador.

martes, 14 de febrero de 2012

Las Meninas

Aquest quadre està pintat a l'oli sobre un llenç, muntat sobre un bastidor de fusta de 3,21 metres d'alt per 2,81 d'ample. Hi han estudis radiogràfics que demostren que s'han corregit nombroses vegades la postura dels personatges, aquest fet mostra l'ús de la tècnica de venècia de pintar directament el quadre sense fer esbossos ni dibuixos previs amb varies capes de pintura.

La pintura es va realitzar entre 1655 i 1656 amb unes mesures de 318 cm d'alt amb 276 d'ample. Se'ns mostra una habitació rectangular en penombra, il·luminat per la llum que penetra a través de les finestres laterals i per les portes del fons. En la porta més visible hi ha l'aposentador de la reina, el qual sembla que contempli l'escena.

Entre les dues portes trobem un mirall on es reflecteix una imatge. A l'extrem esquerre del quadre apareix Velázquez,amb la paleta i el pinzell, mirant un punt en concret que nosaltres no podem veure. És com si mirés cap a nosaltres. Al seu costat apareix una primera menina de la reina, vestida d'un blau verdós, li ofereix a la infanta Margarida un gerro de fang. La infanta,vestida de seda blanca amb adorns vermells, dirigeix ​​la seva mirada fora del quadre, al igual que Velázquez. La perspectiva i l'enquadrament feien fixar l'espectador en un punt de l'espai exterior al quadre. El punt de vista preferencial es troba descentrat respecte a l'eix, a la zona més il·luminada de la paret del fons.

Es considera aquest llenç com una culminació de l'il·lusionisme modern, de les maneres de veure i de la reflexió pictòrica. Molts el consideren un retrat naturalista de la realitat d'allò més graciós. El pintor retrata de manera passiva el quadre, com si es tractés d'una fotografía d'una càmera.

Velázquez

La vida i obra de Diego Velázquez

lunes, 13 de febrero de 2012

El Barroc

L’idealisme característic del Renaixement va deixar pas a una visió del món molt més pessimista. Els artistes del barroc van tendir a exagerar l’expressió dels personatges, a destacar els contrastos i a recrear-se en els detalls.

ARQUITECTURA: Destaca per l’exuberància i la teatralitat. Els arquitectes es preocupaven per l’espai on s’havien d’ubicar els edificis que construïen i d’aquesta manera sorgí a Europa l’urbanisme.
Els arquitectes barrocs abandonen les línies regulars dels edificis renaixentistes i van imposar un estil marcat per les formes dinàmiques i complexes. En el cas dels temples, es torçaven les columnes, es trencaven i es corbaven els frontons, es creaven grans escalinates i enormes columnates, etc, perquè es volia atreure l’atenció del vianant per fer-lo passar a l’interior.
Destaquen els arquitectes italians Francesco Borromini i Carlo Maderno, i els espanyols José Benito de Churriguera, Pedro de Ribera i Lorenzo Rodríguez.

ESCULTURA: L'escultura barroca es caracteritza pel moviment, per l’expressió dels sentiments extrems al rostre, per la teatralitat dels gestos i per un realisme cru.
La concepció del cos humà s’allunya del cànon greco-romà. La màxima preocupació és el realisme i, per tant, l’expressivitat de les figures, que s’aconsegueix amb contorsions, postures forçades i la representació del moviment.

PINTURA: La pintura barroca es caracteritza pel realisme dels personatges, es dóna molta importància a la llum que fa ressaltar les figures sobre la penombra del quadre. S’accentuen les línies diagonals que creen inestabilitat i moviment sobre la tela.

Barroc

L'art del Barroc

Cinquecento

El Cinquecento

Quattrocento

El Quattrocento

viernes, 13 de enero de 2012

Art romànic i gòtic

Característiques de l'art romànic

Definició i característiques
L’estil romànic va aparèixer a l’Europa Occidental del segle X. La superació de l’arribada de l’any 1000 i del mil·lenari de la mort de Jesucrist va provocar una renovació de l’art.
El nou estil es va caracteritzar per ser religiós. Tot i que aparegueren diferents localismes, hi ha una sèrie de trets comuns que unifiquen l’estil romànic:
-Formes simples i austeres.
-Sobrietat en la decoració.
-Preocupació per la simetria i per les proporcions.
La tendència homogeneïtzant de l’estil sembla que és conseqüència dels contactes freqüents que tenien els diversos pobles arran de les croades i dels pelegrinatges.

Arquitectura
Els edificis característics d’aquest estil varen ser els monestirs i les esglésies.
L’església romànica es caracteritzava pels trets següents:
-Planta de creu llatina, és a dir, dues naus creuades en què la principal era més
ampla i més llarga.

-Absis o petites capelles circulars situades a la capçalera .

-Sostre en forma de volta de canó , aconseguida per mitjà d’arcs de mig punt.

-Murs massissos, baixos i amb finestres petites .
-Contraforts que reforçaven els murs des de l’exterior .
D’aquest estil destaquen, entre d'altres, a Catalunya, les esglésies dels monestirs de Poblet i de Santes Creus .

El monestir romànic tenia les dependències següents:
-L’església, on els monjos resaven.
-El claustre, que era un pati amb un jardí central al voltant del qual es disposaven totes les altres dependències.
-L’escriptori, on els copistes reproduïen els manuscrits.
-El refectori, lloc en què els monjos menjaven.
-La sala capitular, en la qual es feien les reunions dels monjos.
-L’hostatgeria que acollia els pelegrins i els viatgers.

Estructura
L'escultura d’aquest període servia per a decorar els edificis religiosos. A l’interior d’esglésies i de monestirs les escultures eren de fusta i representaven, sobretot, marededéus , crucifixions i davallaments.
En els exteriors es decoraven els pòrtics i els capitells de pedra, en els quals s’esculpien monstres i éssers fantàstics amb l’objectiu de representar l’infern i el mal.

Pintura
En l’art romànic, la pintura i l’escultura estaven molt relacionades i compartien molts trets. Les característiques principals de la pintura eren les següents:

-Influència de l’art bizantí.
-Ús de la tècnica del fresc.
-Poc domini de la perspectiva.
-Colors plans.
-Imatges rígides, hieràtiques.
-Absència de fons o de paisatges.

En aquella època, en què la majoria de la població era analfabeta, la pintura i l’escultura tenien una funció evangelitzadora molt important ja que s’empraven per narrar passatges de les sagrades escriptures amb les quals els capellans i els monjos complementaven els seus sermons i ensenyaments.
A final del romànic es van aconseguir representacions més naturalistes, tant pel que fa a la pintura com a l’escultura.


L'art romànic

La fragmentació política de l'imperi Romà
L’any 395 l’Imperi Romà es va dividir en 2 territoris independents:
-L’Imperi Romà d’Orient
-L’Imperi Romà d’Occident
El 476 l’Imperi s’enfonsà a causa de les invasions dels pobles germànics.
I es va fer una repartició política:
-Imperi Bizantí, continuació de l’imperi Romà d’Orient.
-L’Europa occidental, dividida en diversos regnes germànics.
-Els dominis musulmans, fruit dels territoris conquerits pels àrabs o per pobles convertits a l’islam

L'imperi Bizantí
L’imperi Romà d’Orient passa a ser l’imperi Bizantí.
L’emperador Justinià I el Gran, va intentar reconstruir l’antic imperi Romà al voltant de la Mediterrània.
La seva màxima esplendor se situa entre el 867 i el 1059, en què esdevingué una gran potència militar i comercial a la Mediterrània.Tot i que es produeix la separació de l’Església de Roma i l’Església Ortodoxa.
Al final del segle XI entrà en decadència; els musulmans van aconseguir molts territoris i els turcs van prendre Bizanci el 1453.

El naixement de l'islam
Els àrabs eren un poble originari de la península d’Aràbia, situada entre la mar Roja i el golf Pèrsic. Al segle VI estava format pels pobles de l’est, que eren nòmades i es dedicaven a la ramaderia, i els de l’oest, que eren sedentaris, vivien en ciutats i treballaven en l’agricultura i el comerç.
Els àrabs eren politeistes: el santuari més important era la Meca.
Al segle VII va sorgir l’islam, religió monoteista predicada per Mahoma que es va convertir en el cap polític i religiós dels musulmans.

La conquesta de la Península Ibèrica
La conquesta àrab del regne visigot va iniciar-se l’any 711, i ja el 715 els musulmans havien conquerit la major part del territori.
L’expansió islàmica s’estengué fins a la Gàl·lia, on van ser derrotats pels francs a la batalla de Poitiers, l’any 732.
La resta de la Península va quedar sota el domini del califat omeia i va rebre el nom de l'Àndalus, i esdevingué una gran potència cultural i econòmica a l’Europa occidental.
A partir del segle XI l’Àndalus passà per diferents etapes de divisions territorials independents i de reagrupaments parcials. La seva desaparició es va consumar el 1492 quan els Reis Catòlics van conquerir el regne de Granada.

Els orígens de Catalunya
Els visigots es van establir a la peninsula Ibèrica al desaparèixer l’Imperi Romà d’Occident.
L’entrada a Catalunya es va produir al començament del segle V. Les ciutats i els territoris que les envoltaven eren governats pels bisbes i els governadors visigots.
Els musulmans van envair Catalunya al començament del segle VIII. Van canviar algunes coses, però van respectar les creences i els costums dels seus habitants.
Al principi del segle IX els comtes catalans, sense l’ajut dels reis francs, es van anar afeblint per la proximitat de la frontera de l’Àndalus i pel creixent poder de la noblesa. Barcelona es va enfortir econòmicament gràcies a la recaptació de les paries, al control sobre el comerç amb l’islam i l’encunyació de moneda.
En conseqüència, els nobles van veure disminuït el seu poder vers el comte i es declararen vassalls.

La revolució feudal
A partir del segle XI, el feudalisme és el sistema que configura l’organització política i social de la major part dels països de l'Occident europeu.
Aquest sistema apareix per diversos motius:
-Els reis de l’època no disposen de prou recursos per a mantenir el control administratiu del territori ni tampoc d’exèrcit suficient per a defensar-lo.
-Per això, concedeixen la propietat territorial als nobles en pagament dels serveis de defensa de la població.
-La noblesa aconsegueix que les terres siguin hereditàries.
Així s’origina el feudalisme: el territori que es lliura al noble és el feu i la persona que el rep, el vassall.

Organització de la societat feudal
La societat feudal s’organitza en tres estaments: oratores, bellatores i laboratores, i alhora, es divideix entre els vassalls privilegiats i els que no ho són.
Els privilegiats són els que tenen feus i vassalls a les seves ordres i no han de pagar imposts, poden dur armament, imparteixen justícia i no treballen.
Pertanyen a dos dels tres estaments:
-Els bellatores (els qui lluiten), que està integrat per nobles i cavallers.
-Els oratores (els qui preguen), que està format per la clerecia.
Els no privilegiats són els laboratores (els qui treballen), que han de mantenir els privilegiats amb el seu treball. Aquest estament es divideix en:
-Vilans, camperols lliures i treballen les terres dels senyors feudals, han de pagar al propietari, una part de la collita. Tenen moltes obligacions com dedicar un determinat nombre de dies a l’any a treballar les terres exclusives del senyor, pagar per l’ús del molí..., i, a més, l’església els reclama una desena part de la collita. 
-Serfs, no són lliures sinó que pertanyen al senyor des que neixen.
També els vilans poden convertir-se en serfs si no paguen els imposts corresponents. Els serfs necessiten permís del senyor per a tot: casar-se, abandonar les terres, llegar béns als fills…

La pau i la treva de Déu
Els canvis fruit de la revolució feudal afecten l’organització social medieval i provoquen la desorganització general i moltes guerres entre nobles. L’església convoca assemblees amb l’objectiu de frenar la violència de les guerres entre senyors i pacificar els territoris. La treva de Déu imposa la prohibició de cometre actes violents en determinats dies de la setmana i durant algunes festivitats religioses senyalades.

El domini feudal
El domini és la terra del senyor feudal i es divideix en dues
parts:
-El domini directe. Comprèn les terres més bones del feu.
-El domini útil. És el territori que treballen a compte propi els
vilans.
Per augmentar les rendes, construeix el molí per a moldre els cereals , el forn per a coure el pa i la ferreria per a fabricar eines agrícoles en la reserva senyoria.


El vassallatge
Els privilegiats estableixen pactes de fidelitat entre ells, el vassallatge.
Els grans nobles juren fidelitat al monarca , i, alhora, els senyors que tenen vassalls a qui han repartit feus més petits, reben el jurament de vassallatge.
L’acte del jurament, ratificat per l’Església té dues parts:
-l’homenatge -la investidura

La decadència dels nuclis urbans
A principi del feudalisme, la societat europea és pagesa i viu en masos o viles petites.
Les ciutats estan despoblades i en decadència i la seva població es redueix a:
-Autoritats polítiques i eclesiàstiques.
-Artesans urbans, que treballen per a les autoritats.
Són ciutats emmurallades i s’organitzen al voltant del palau reial i de la catedral, amb carrers estrets i places petites.El mercats s’instal·len a les places i el comerç es basa sobretot en productes de luxe. L’intercanvi entre les ciutats i el món rural és gairebé inexistent.

L'eclosió de la societat urbana
Al llarg dels segles XII i XIII el món feudal, agrari i tancat, va deixant pas a una societat més dinàmica que es concentra, sobretot, a les ciutats.
En aquests segles, els habitants de les ciutats es diversifiquen i així trobem:
-Artesans, que treballen en la manufactura i venda directa d’objectes diversos.
-Comerciants, encarregats del comerç local o de llarga distància.
-Nobles, senyors feudals, que tenen el poder polític del nucli urbà.

Els comerciants van acumulant grans fortunes transportant productes a contrades on no n’hi ha. Els descobriments de noves rutes comercials i de noves terres fan incrementar els negocis, generant grans riqueses en mans d’uns pocs, els burgesos.
Els nobles no poden enriquir-se al mateix ritme que els burgesos i això provoca que els hagin de cedir part del seu poder i compartir-hi el govern polític de la ciutat.