viernes, 13 de enero de 2012
Característiques de l'art romànic
Definició i característiques
L’estil romànic va aparèixer a l’Europa Occidental del segle X. La superació de l’arribada de l’any 1000 i del mil·lenari de la mort de Jesucrist va provocar una renovació de l’art.
El nou estil es va caracteritzar per ser religiós. Tot i que aparegueren diferents localismes, hi ha una sèrie de trets comuns que unifiquen l’estil romànic:
-Formes simples i austeres.
-Sobrietat en la decoració.
-Preocupació per la simetria i per les proporcions.
La tendència homogeneïtzant de l’estil sembla que és conseqüència dels contactes freqüents que tenien els diversos pobles arran de les croades i dels pelegrinatges.
Arquitectura
Els edificis característics d’aquest estil varen ser els monestirs i les esglésies.
L’església romànica es caracteritzava pels trets següents:
-Planta de creu llatina, és a dir, dues naus creuades en què la principal era més
-Sostre en forma de volta de canó , aconseguida per mitjà d’arcs de mig punt.
-Murs massissos, baixos i amb finestres petites .
-Contraforts que reforçaven els murs des de l’exterior .
D’aquest estil destaquen, entre d'altres, a Catalunya, les esglésies dels monestirs de Poblet i de Santes Creus .
El monestir romànic tenia les dependències següents:
-L’església, on els monjos resaven.
-El claustre, que era un pati amb un jardí central al voltant del qual es disposaven totes les altres dependències.
-L’escriptori, on els copistes reproduïen els manuscrits.
-El refectori, lloc en què els monjos menjaven.
-La sala capitular, en la qual es feien les reunions dels monjos.
-L’hostatgeria que acollia els pelegrins i els viatgers.
Estructura
L'escultura d’aquest període servia per a decorar els edificis religiosos. A l’interior d’esglésies i de monestirs les escultures eren de fusta i representaven, sobretot, marededéus , crucifixions i davallaments.
En els exteriors es decoraven els pòrtics i els capitells de pedra, en els quals s’esculpien monstres i éssers fantàstics amb l’objectiu de representar l’infern i el mal.
Pintura
En l’art romànic, la pintura i l’escultura estaven molt relacionades i compartien molts trets. Les característiques principals de la pintura eren les següents:
-Influència de l’art bizantí.
-Ús de la tècnica del fresc.
-Poc domini de la perspectiva.
-Colors plans.
-Imatges rígides, hieràtiques.
-Absència de fons o de paisatges.
En aquella època, en què la majoria de la població era analfabeta, la pintura i l’escultura tenien una funció evangelitzadora molt important ja que s’empraven per narrar passatges de les sagrades escriptures amb les quals els capellans i els monjos complementaven els seus sermons i ensenyaments.
A final del romànic es van aconseguir representacions més naturalistes, tant pel que fa a la pintura com a l’escultura.
L’estil romànic va aparèixer a l’Europa Occidental del segle X. La superació de l’arribada de l’any 1000 i del mil·lenari de la mort de Jesucrist va provocar una renovació de l’art.
El nou estil es va caracteritzar per ser religiós. Tot i que aparegueren diferents localismes, hi ha una sèrie de trets comuns que unifiquen l’estil romànic:
-Formes simples i austeres.
-Sobrietat en la decoració.
-Preocupació per la simetria i per les proporcions.
La tendència homogeneïtzant de l’estil sembla que és conseqüència dels contactes freqüents que tenien els diversos pobles arran de les croades i dels pelegrinatges.
Arquitectura
Els edificis característics d’aquest estil varen ser els monestirs i les esglésies.
L’església romànica es caracteritzava pels trets següents:
-Planta de creu llatina, és a dir, dues naus creuades en què la principal era més
ampla i més llarga.
-Absis o petites capelles circulars situades a la capçalera .
-Sostre en forma de volta de canó , aconseguida per mitjà d’arcs de mig punt.
-Contraforts que reforçaven els murs des de l’exterior .
D’aquest estil destaquen, entre d'altres, a Catalunya, les esglésies dels monestirs de Poblet i de Santes Creus .
El monestir romànic tenia les dependències següents:
-L’església, on els monjos resaven.
-El claustre, que era un pati amb un jardí central al voltant del qual es disposaven totes les altres dependències.
-L’escriptori, on els copistes reproduïen els manuscrits.
-El refectori, lloc en què els monjos menjaven.
-La sala capitular, en la qual es feien les reunions dels monjos.
-L’hostatgeria que acollia els pelegrins i els viatgers.
Estructura
L'escultura d’aquest període servia per a decorar els edificis religiosos. A l’interior d’esglésies i de monestirs les escultures eren de fusta i representaven, sobretot, marededéus , crucifixions i davallaments.
En els exteriors es decoraven els pòrtics i els capitells de pedra, en els quals s’esculpien monstres i éssers fantàstics amb l’objectiu de representar l’infern i el mal.
Pintura
En l’art romànic, la pintura i l’escultura estaven molt relacionades i compartien molts trets. Les característiques principals de la pintura eren les següents:
-Influència de l’art bizantí.
-Ús de la tècnica del fresc.
-Poc domini de la perspectiva.
-Colors plans.
-Imatges rígides, hieràtiques.
-Absència de fons o de paisatges.
En aquella època, en què la majoria de la població era analfabeta, la pintura i l’escultura tenien una funció evangelitzadora molt important ja que s’empraven per narrar passatges de les sagrades escriptures amb les quals els capellans i els monjos complementaven els seus sermons i ensenyaments.
A final del romànic es van aconseguir representacions més naturalistes, tant pel que fa a la pintura com a l’escultura.
L'art romànic
La fragmentació política de l'imperi Romà
L’any 395 l’Imperi Romà es va dividir en 2 territoris independents:
-L’Imperi Romà d’Orient
-L’Imperi Romà d’Occident
El 476 l’Imperi s’enfonsà a causa de les invasions dels pobles germànics.
I es va fer una repartició política:
-Imperi Bizantí, continuació de l’imperi Romà d’Orient.
-L’Europa occidental, dividida en diversos regnes germànics.
-Els dominis musulmans, fruit dels territoris conquerits pels àrabs o per pobles convertits a l’islam
L'imperi Bizantí
L’imperi Romà d’Orient passa a ser l’imperi Bizantí.
L’emperador Justinià I el Gran, va intentar reconstruir l’antic imperi Romà al voltant de la Mediterrània.
La seva màxima esplendor se situa entre el 867 i el 1059, en què esdevingué una gran potència militar i comercial a la Mediterrània.Tot i que es produeix la separació de l’Església de Roma i l’Església Ortodoxa.
Al final del segle XI entrà en decadència; els musulmans van aconseguir molts territoris i els turcs van prendre Bizanci el 1453.
El naixement de l'islam
Els àrabs eren un poble originari de la península d’Aràbia, situada entre la mar Roja i el golf Pèrsic. Al segle VI estava format pels pobles de l’est, que eren nòmades i es dedicaven a la ramaderia, i els de l’oest, que eren sedentaris, vivien en ciutats i treballaven en l’agricultura i el comerç.
Els àrabs eren politeistes: el santuari més important era la Meca.
Al segle VII va sorgir l’islam, religió monoteista predicada per Mahoma que es va convertir en el cap polític i religiós dels musulmans.
La conquesta de la Península Ibèrica
La conquesta àrab del regne visigot va iniciar-se l’any 711, i ja el 715 els musulmans havien conquerit la major part del territori.
L’expansió islàmica s’estengué fins a la Gàl·lia, on van ser derrotats pels francs a la batalla de Poitiers, l’any 732.
La resta de la Península va quedar sota el domini del califat omeia i va rebre el nom de l'Àndalus, i esdevingué una gran potència cultural i econòmica a l’Europa occidental.
A partir del segle XI l’Àndalus passà per diferents etapes de divisions territorials independents i de reagrupaments parcials. La seva desaparició es va consumar el 1492 quan els Reis Catòlics van conquerir el regne de Granada.
Els orígens de Catalunya
Els visigots es van establir a la peninsula Ibèrica al desaparèixer l’Imperi Romà d’Occident.
L’entrada a Catalunya es va produir al començament del segle V. Les ciutats i els territoris que les envoltaven eren governats pels bisbes i els governadors visigots.
Els musulmans van envair Catalunya al començament del segle VIII. Van canviar algunes coses, però van respectar les creences i els costums dels seus habitants.
Al principi del segle IX els comtes catalans, sense l’ajut dels reis francs, es van anar afeblint per la proximitat de la frontera de l’Àndalus i pel creixent poder de la noblesa. Barcelona es va enfortir econòmicament gràcies a la recaptació de les paries, al control sobre el comerç amb l’islam i l’encunyació de moneda.
En conseqüència, els nobles van veure disminuït el seu poder vers el comte i es declararen vassalls.
La revolució feudal
A partir del segle XI, el feudalisme és el sistema que configura l’organització política i social de la major part dels països de l'Occident europeu.
Aquest sistema apareix per diversos motius:
-Els reis de l’època no disposen de prou recursos per a mantenir el control administratiu del territori ni tampoc d’exèrcit suficient per a defensar-lo.
-Per això, concedeixen la propietat territorial als nobles en pagament dels serveis de defensa de la població.
-La noblesa aconsegueix que les terres siguin hereditàries.
Així s’origina el feudalisme: el territori que es lliura al noble és el feu i la persona que el rep, el vassall.
Organització de la societat feudal
La societat feudal s’organitza en tres estaments: oratores, bellatores i laboratores, i alhora, es divideix entre els vassalls privilegiats i els que no ho són.
Els privilegiats són els que tenen feus i vassalls a les seves ordres i no han de pagar imposts, poden dur armament, imparteixen justícia i no treballen.
Pertanyen a dos dels tres estaments:
-Els bellatores (els qui lluiten), que està integrat per nobles i cavallers.
-Els oratores (els qui preguen), que està format per la clerecia.
Els no privilegiats són els laboratores (els qui treballen), que han de mantenir els privilegiats amb el seu treball. Aquest estament es divideix en:
-Vilans, camperols lliures i treballen les terres dels senyors feudals, han de pagar al propietari, una part de la collita. Tenen moltes obligacions com dedicar un determinat nombre de dies a l’any a treballar les terres exclusives del senyor, pagar per l’ús del molí..., i, a més, l’església els reclama una desena part de la collita.
-Serfs, no són lliures sinó que pertanyen al senyor des que neixen.
També els vilans poden convertir-se en serfs si no paguen els imposts corresponents. Els serfs necessiten permís del senyor per a tot: casar-se, abandonar les terres, llegar béns als fills…
La pau i la treva de Déu
Els canvis fruit de la revolució feudal afecten l’organització social medieval i provoquen la desorganització general i moltes guerres entre nobles. L’església convoca assemblees amb l’objectiu de frenar la violència de les guerres entre senyors i pacificar els territoris. La treva de Déu imposa la prohibició de cometre actes violents en determinats dies de la setmana i durant algunes festivitats religioses senyalades.
El domini feudal
El domini és la terra del senyor feudal i es divideix en dues
parts:
-El domini directe. Comprèn les terres més bones del feu.
-El domini útil. És el territori que treballen a compte propi els
vilans.
Per augmentar les rendes, construeix el molí per a moldre els cereals , el forn per a coure el pa i la ferreria per a fabricar eines agrícoles en la reserva senyoria.
El vassallatge
Els privilegiats estableixen pactes de fidelitat entre ells, el vassallatge.
Els grans nobles juren fidelitat al monarca , i, alhora, els senyors que tenen vassalls a qui han repartit feus més petits, reben el jurament de vassallatge.
L’acte del jurament, ratificat per l’Església té dues parts:
-l’homenatge -la investidura
La decadència dels nuclis urbans
A principi del feudalisme, la societat europea és pagesa i viu en masos o viles petites.
Les ciutats estan despoblades i en decadència i la seva població es redueix a:
-Autoritats polítiques i eclesiàstiques.
-Artesans urbans, que treballen per a les autoritats.
Són ciutats emmurallades i s’organitzen al voltant del palau reial i de la catedral, amb carrers estrets i places petites.El mercats s’instal·len a les places i el comerç es basa sobretot en productes de luxe. L’intercanvi entre les ciutats i el món rural és gairebé inexistent.
L'eclosió de la societat urbana
Al llarg dels segles XII i XIII el món feudal, agrari i tancat, va deixant pas a una societat més dinàmica que es concentra, sobretot, a les ciutats.
En aquests segles, els habitants de les ciutats es diversifiquen i així trobem:
-Artesans, que treballen en la manufactura i venda directa d’objectes diversos.
-Comerciants, encarregats del comerç local o de llarga distància.
-Nobles, senyors feudals, que tenen el poder polític del nucli urbà.
Els comerciants van acumulant grans fortunes transportant productes a contrades on no n’hi ha. Els descobriments de noves rutes comercials i de noves terres fan incrementar els negocis, generant grans riqueses en mans d’uns pocs, els burgesos.
Els nobles no poden enriquir-se al mateix ritme que els burgesos i això provoca que els hagin de cedir part del seu poder i compartir-hi el govern polític de la ciutat.
L’any 395 l’Imperi Romà es va dividir en 2 territoris independents:
-L’Imperi Romà d’Orient
-L’Imperi Romà d’Occident
El 476 l’Imperi s’enfonsà a causa de les invasions dels pobles germànics.
I es va fer una repartició política:
-Imperi Bizantí, continuació de l’imperi Romà d’Orient.
-L’Europa occidental, dividida en diversos regnes germànics.
-Els dominis musulmans, fruit dels territoris conquerits pels àrabs o per pobles convertits a l’islam
L'imperi Bizantí
L’imperi Romà d’Orient passa a ser l’imperi Bizantí.
L’emperador Justinià I el Gran, va intentar reconstruir l’antic imperi Romà al voltant de la Mediterrània.
La seva màxima esplendor se situa entre el 867 i el 1059, en què esdevingué una gran potència militar i comercial a la Mediterrània.Tot i que es produeix la separació de l’Església de Roma i l’Església Ortodoxa.
Al final del segle XI entrà en decadència; els musulmans van aconseguir molts territoris i els turcs van prendre Bizanci el 1453.
El naixement de l'islam
Els àrabs eren un poble originari de la península d’Aràbia, situada entre la mar Roja i el golf Pèrsic. Al segle VI estava format pels pobles de l’est, que eren nòmades i es dedicaven a la ramaderia, i els de l’oest, que eren sedentaris, vivien en ciutats i treballaven en l’agricultura i el comerç.
Els àrabs eren politeistes: el santuari més important era la Meca.
Al segle VII va sorgir l’islam, religió monoteista predicada per Mahoma que es va convertir en el cap polític i religiós dels musulmans.
La conquesta de la Península Ibèrica
La conquesta àrab del regne visigot va iniciar-se l’any 711, i ja el 715 els musulmans havien conquerit la major part del territori.
L’expansió islàmica s’estengué fins a la Gàl·lia, on van ser derrotats pels francs a la batalla de Poitiers, l’any 732.
La resta de la Península va quedar sota el domini del califat omeia i va rebre el nom de l'Àndalus, i esdevingué una gran potència cultural i econòmica a l’Europa occidental.
A partir del segle XI l’Àndalus passà per diferents etapes de divisions territorials independents i de reagrupaments parcials. La seva desaparició es va consumar el 1492 quan els Reis Catòlics van conquerir el regne de Granada.
Els orígens de Catalunya
Els visigots es van establir a la peninsula Ibèrica al desaparèixer l’Imperi Romà d’Occident.
L’entrada a Catalunya es va produir al començament del segle V. Les ciutats i els territoris que les envoltaven eren governats pels bisbes i els governadors visigots.
Els musulmans van envair Catalunya al començament del segle VIII. Van canviar algunes coses, però van respectar les creences i els costums dels seus habitants.
Al principi del segle IX els comtes catalans, sense l’ajut dels reis francs, es van anar afeblint per la proximitat de la frontera de l’Àndalus i pel creixent poder de la noblesa. Barcelona es va enfortir econòmicament gràcies a la recaptació de les paries, al control sobre el comerç amb l’islam i l’encunyació de moneda.
En conseqüència, els nobles van veure disminuït el seu poder vers el comte i es declararen vassalls.
La revolució feudal
A partir del segle XI, el feudalisme és el sistema que configura l’organització política i social de la major part dels països de l'Occident europeu.
Aquest sistema apareix per diversos motius:
-Els reis de l’època no disposen de prou recursos per a mantenir el control administratiu del territori ni tampoc d’exèrcit suficient per a defensar-lo.
-Per això, concedeixen la propietat territorial als nobles en pagament dels serveis de defensa de la població.
-La noblesa aconsegueix que les terres siguin hereditàries.
Així s’origina el feudalisme: el territori que es lliura al noble és el feu i la persona que el rep, el vassall.
Organització de la societat feudal
La societat feudal s’organitza en tres estaments: oratores, bellatores i laboratores, i alhora, es divideix entre els vassalls privilegiats i els que no ho són.
Els privilegiats són els que tenen feus i vassalls a les seves ordres i no han de pagar imposts, poden dur armament, imparteixen justícia i no treballen.
Pertanyen a dos dels tres estaments:
-Els bellatores (els qui lluiten), que està integrat per nobles i cavallers.
-Els oratores (els qui preguen), que està format per la clerecia.
Els no privilegiats són els laboratores (els qui treballen), que han de mantenir els privilegiats amb el seu treball. Aquest estament es divideix en:
-Vilans, camperols lliures i treballen les terres dels senyors feudals, han de pagar al propietari, una part de la collita. Tenen moltes obligacions com dedicar un determinat nombre de dies a l’any a treballar les terres exclusives del senyor, pagar per l’ús del molí..., i, a més, l’església els reclama una desena part de la collita.
-Serfs, no són lliures sinó que pertanyen al senyor des que neixen.
També els vilans poden convertir-se en serfs si no paguen els imposts corresponents. Els serfs necessiten permís del senyor per a tot: casar-se, abandonar les terres, llegar béns als fills…
La pau i la treva de Déu
Els canvis fruit de la revolució feudal afecten l’organització social medieval i provoquen la desorganització general i moltes guerres entre nobles. L’església convoca assemblees amb l’objectiu de frenar la violència de les guerres entre senyors i pacificar els territoris. La treva de Déu imposa la prohibició de cometre actes violents en determinats dies de la setmana i durant algunes festivitats religioses senyalades.
El domini feudal
El domini és la terra del senyor feudal i es divideix en dues
parts:
-El domini directe. Comprèn les terres més bones del feu.
-El domini útil. És el territori que treballen a compte propi els
vilans.
Per augmentar les rendes, construeix el molí per a moldre els cereals , el forn per a coure el pa i la ferreria per a fabricar eines agrícoles en la reserva senyoria.
El vassallatge
Els privilegiats estableixen pactes de fidelitat entre ells, el vassallatge.
Els grans nobles juren fidelitat al monarca , i, alhora, els senyors que tenen vassalls a qui han repartit feus més petits, reben el jurament de vassallatge.
L’acte del jurament, ratificat per l’Església té dues parts:
-l’homenatge -la investidura
La decadència dels nuclis urbans
A principi del feudalisme, la societat europea és pagesa i viu en masos o viles petites.
Les ciutats estan despoblades i en decadència i la seva població es redueix a:
-Autoritats polítiques i eclesiàstiques.
-Artesans urbans, que treballen per a les autoritats.
Són ciutats emmurallades i s’organitzen al voltant del palau reial i de la catedral, amb carrers estrets i places petites.El mercats s’instal·len a les places i el comerç es basa sobretot en productes de luxe. L’intercanvi entre les ciutats i el món rural és gairebé inexistent.
L'eclosió de la societat urbana
Al llarg dels segles XII i XIII el món feudal, agrari i tancat, va deixant pas a una societat més dinàmica que es concentra, sobretot, a les ciutats.
En aquests segles, els habitants de les ciutats es diversifiquen i així trobem:
-Artesans, que treballen en la manufactura i venda directa d’objectes diversos.
-Comerciants, encarregats del comerç local o de llarga distància.
-Nobles, senyors feudals, que tenen el poder polític del nucli urbà.
Els comerciants van acumulant grans fortunes transportant productes a contrades on no n’hi ha. Els descobriments de noves rutes comercials i de noves terres fan incrementar els negocis, generant grans riqueses en mans d’uns pocs, els burgesos.
Els nobles no poden enriquir-se al mateix ritme que els burgesos i això provoca que els hagin de cedir part del seu poder i compartir-hi el govern polític de la ciutat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)